Crònica d'un Cueto-Coventosa

Tots els que hem estat hospedats al Hostal de Coventosa (o al de Margari) hem vist la topografia del sistema de Coventosa a la paret de l'alberg. Ja fa anys que l'observem, la repassem de esquerra a dreta, que la mirem en ullets de 'algun dia vull fer esta travessa'.

Aquesta setmana santa vam estar fent travessies, entre elles Tibia-fresca, Torca fria-Cueva del Lobo, Tonio Canyuela... Pau, victor i jo(Marc) ja vam começar a maquinar i preparar allò que durant tant de temps haviem somiat fer algun dia. 

El resultat tot un èxit. Un total de 15 hores de travessa que ens ha posat a prova de principi a fi.

Per començar, 1 hora d’aproximació fins a la boca de Cueto. Només obrir el frontal, et saluda un pou de 300 metres directes. Ens organitzem de la següent manera: Jo per devant instal·lant, Pau al mig de suport ajudant a les recuperacions i recuperant mosquetons per passar-me'ls per seguir instal·lant i Víctor detràs recuperant. Portem 4 cordes, 2x60 i 2x50. A les tirades llarges intalem els 60 i a le curtes les de 50. Casualment cada tirada es va alternant entre llarga i curta cada vegada, així cada cop que recuperem, el par curt sempre va al rapel curt i el par llarg al rapel llarg. 

Començo a instal·lar la primera tirada i tots els nervis van desaparèixer. És curiós, sent conscient del monstre que tens baix teu, una mica de concentració i un sentiment de serenitat molt agradable al mirar el buit negre. Instal·lo el segon rapel i m'espero a la capçalera del 3er, però aquí el nervis tornen. Toca recuperar i que els de dalt em passen la corda ja empalmada...a més arribara un moment que els 120 m de corda començaran a caure pel pou i el de baix te números de minjar-se una bona fuetada. La corda m'arriba i en la mà la puc agafar abans de que caigui tota cap avall i la lligo a la instal·lació. Se sent el crit de CORDAAAA, comencen a caure metres i metres de corda pel costat de la meva nuca... fiiiiiiiiiiiii i de cop PAAAAAAM. Ja han caigut los 120 metres i un fort suspir s'escapa dels meus pulmons, puc seguir instal·lant. Tot i així, sent la primera recuperació ens trobem alguns problemes... corda feta un embolic en l'altre par de cordes, mal ordre de les cordes de recuperar i rapelar... Perdem mes de 20 minuts desenredant les cordes, però ens serveix per a les següents recuperació ordenar be les cordes per a que no torni a passar les mateixes liades. Cada tirada cadascú perfecciona el seu rol durant el descens del pozaco, i cada tirada la fem més eficient que l'anterior. En 3 h aconseguim fer base del pou Juhué. 

Ens queden casi 300 metre més de pous per arribar a la base de Cueto. S’encadenen 11 pous més, la majoria muntats en fix i en equipament i cordes en dubtós estat. A més d'un pou ens toca instal·lar les nostres cordes en recuperable per alguna flor traviessa a la corda en fix.  Després de 5 h30 arribem a baix. Aquí les ganes d’estar penjats ja havien desaparegut i, després d’una parada de 30 minuts per recuperar forces, només ens venia de gust posar-nos a caminar i emprendre el llarg recorregut horitzontal que ens quedava.

Primer, un tram llarg per galeries de blocs de grans dimensions ens porta fins al Pozo de la Navidad, que es va fer molt pesat. Després continuem per l’Espeleódromo i la Red Intermedia. A la topo no ho sembla, però aquest tram fins a l’Agujero Soplador es converteix en un autèntic trencacames, amb incomptables rampes de pujada i baixada que semblaven no acabar-se mai, acompanyades de múltiples passamans i passos atlètics. Tot equipat en fixe, cordes en estat semipresentable i ferros en prou mal estat, sobretot

Passades 5 hores des de la base dels pous, decidim parar per menjar i descansar. El cansament començava a passar factura, tant física com mentalment, i el cos ja demanava recuperar energia. En aquesta parada vam poder entendre per què molta gent peta fent aquesta trvaessia. Aquest tram és molt llarg i físic. Una persona amb moltes hores a l’esquena i sense un gran físic pot arribar a patir de valent.

Aproximant-nos ja a la connexió amb Coventosa, comencem a notar com l’aire s’encanala… fins que ens trobem a la Turbina i ens queda poc per arribar a l’Agujero Soplador, una fractura de 17 metres de profunditat que en algun punt només té 40 cm d’ample. Tal com diu en Pau, sembla que algú hi hagi muntat un aerogenerador a mida.

Aquí els volums tornen a ser protagonistes i els ànims també tornen: ja som a la recta final. Però no per gaire estona. Passat el llac de la tirolina, ens trobem amb els Llacs: tres llacs d’uns 100 metres de llarg cadascun, que obliguen a posar-se el neoprè i utilitzar flotadors per no haver de nedar en aquestes aigües gèlides d’uns 5 °C.

Perdem més de 30 minuts estudiant la millor manera de passar-los intentant mullar-nos el mínim possible. Els flotadors no aguantaven el pes d’un de nosaltres amb el petate carregat… Finalment, ens van servir per posar-nos-els a la cintura i guanyar una mica de flotabilitat. Nedant amb els peus i ajudant-nos amb les mans vam aconseguir superar els tres llacs.

Passats els llacs, encara quedava un bon pateo i unes pujades de regal per les àmplies galeries fins a la boca de Coventosa, per on sortim a les 22:30 de la nit.

S’ha patit, però els tres estem molt orgullosos de l’equip que hem format i de la travessia que hem fet. 15 hores és un molt bon temps, tenint en compte que era la primera gran travessia que fèiem plegats.

Després de la travessia vam llegir l’article “Cueto-Coventosa: Crónica de una primera vez”, que us recomanem molt. Explica, amb humor, l’experiència d’un espeleòleg novell a qui van enganyar per fer espeleo un cap de setmana. El noi, sense cap experiència prèvia, es va veure arrossegat a fer la Cueto–Coventosa… Els molt cabrons! Un relat divertit que repassa les diferents seccions de la travessia des del punt de vista d’algú totalment inexpert. Podeu llegur-la >AQUÍ<